Finalment, un clàssic

Matem el tema d’entrada abans de continuar amb el post. Va ser Teixeira Vitienes el culpable de l’eliminació del Madrid ahir? Resposta: no. L’àrbitre va ser nefast però va xiular malament a tots dos equips i em sembla molt agosarat dir que va afavorir a uns més que als altres. L’única cosa destacable seria el fet que no permetés als blancs jugar la seva darrera possessió de pilota. Fora d’això, els penals no es van xiular a cap de les dues àrees, les faltes eren una loteria i les targetes apareixian només quan la decisió capriciosa del col·legiat ho entenia com a necessari (no és raonable que en un partit com el d’ahir, amb entrades de jutjat de guàrdia, s’amonestin més les protestes que la duresa de les accions dels jugadors).

Dit això, parlem de futbol. I la veritat és que dóna gust, per fi, després de tant de Clàssic, de la sobredosi de trobades entre els dos equips aquest any, poder parlar de futbol d’una vegada per totes. Ahir el Madrid va sortir a buscar el partit, va ser descarat, no va voler cedir la pilota al Barça i va tenir moltes opcions de guanyar el partit i de capgirar una eliminatòria que semblava dada i beneïda. La pregunta és per què no han afrontat la resta de partits amb la mateixa intensitat, per què han sigut tan covards als enfrontaments previs? La resposta està a la banqueta i es diu José Mourinho. El tècnic portugués ha pensat sempre que l’única opció de guanyar als de Guardiola era renunciar al futbol i el seu equip li va demostrar ahir que estava equivocat i que tenen qualitat suficient com per discutir l’hegemonia del Barça jugant millor que ells.

Com Guardiola, penso que en el total dels 180 minuts d’eliminatòria el Barça va ser millor i va merèixer passar. Però, abans de caure en l’autocomplaença, hauríem de treure alguna lliçó del que va passar ahir. La primera és que hauríem de buscar nous recursos de joc quan el contrari ens anul·la la connexió entre línies i els homes del mig no poden treure la pilota jugada com acostumen. En segon lloc és que la defensa ha de jugar amb concentració extrema des del moment que l’arbitre xiula l’inici (un altre cop ahir vam estar a punt de regalar un gol abans d’acomplir el primer minut de partit) i no es pot relaxar per més que vagis guanyant per dos gols de diferència.

La tercera ens correspon als aficionats i és una lliço que no per haver estat repetida fins a l’avorriment per Guardiola deixa de tenir valor: guanyar els partits com els ha anat guanyant el Barcelona durant aquests anys no és la norma sino l’excepció. El que ha fet aquest equip és molt difícil i, de fet, cada cop costarà més perquè els contraris ja saben a què juguem. El partit d’ahir, el Clàssic (per fi!), el xoc entre els dos millors equips del món que vam poder gaudir, dóna més valor que mai al que ha guanyat el Barça en aquests anys i ha de servir per sentar les bases del proper pas endavant que hauria de fer l’equip, dels nous ajustament en l’engranatge d’aquesta màquina (gairebé) perfecta de futbol.

És bo tenir un gran rival davant, perquè això t’ajuda a crèixer i et fa fort.

50 anys de West Side Story

West Side Story, la pel·lícula de Robert Wise que tot just fa 50 anys es va estrenar, és un miracle que, avui, seria impossible de portar a terme. No deixa de sorprendre’m, cada cop que la veig, la parsimònia i la lentitud del seu inici, el seu toc naïf en certs moments i el contrast amb el dramatisme d’altres escenes.

La pel·lícula arrenca amb l’overtura de Leonard Bernstein i una pantalla que va canviant de color mentre escoltem la música, fins a configurar l’sky line de Manhattan, sota el qual, hi apareix el títol. L’esmentada overtura dura 4’50”, gairebé 5 minuts de música sobre una pantalla estàtica! Això, ara mateix, seria difícilment acceptat pel públic i, de fet, és molt possible que la crítica només ho aplaudís si ho fes un cineasta iranià. Però és que, no content amb això, en Robert Wise encara ens retarda més l’entrada en la història oferint-nos uns llarguíssims plans aeris de la ciutat de New York fins portar-nos al barri on Tony i Maria viuran la seva intensa i fugaç (però eterna) història d’amor. No hi ha ni un sol productor cinematogràfic actual que estigués disposat a donar per bona una pel·lícula que comencés d’aquesta forma, amb gairebé 10 minuts d’introducció. I, per suposat, no hi ha cap cadena de televisió disposada a programar una cinta amb aquestes característiques. “On posarem la publicitat?”, es pregunten. “L’espectador vol que passin coses; si passem això acabarà per canviar de canal”, es justifiquen.

Però és que a West Side Story sí que passen coses, en passen moltes. La història és colpidora perquè comença, com deia abans, amb un aire molt naïf, molt innocent. Ens embadalim veient, a l’escena del ball on es coneixen els protagonistes, com tothom desapareix i només queden ells a la pista, perquè no tenen ulls per ningú més. Ens sembla bonic escoltar-los cantar repetint els seus noms constantment perquè, per a ells, no hi ha música més bonica en aquell moment que el so del nom del seu amant. Entenem que Maria arribi a sentir-se la noia més maca del món només perquè en Tony s’hi ha fixat en ella i, fins i tot, sabem perdonar el punt cursi de l’escena en què tots dos somnien el seu casament.

I quan ja hem entrat a la història, ens comencen a presentar temes aparentment divertits i visualment entretingudíssims (com els números d’America o Gee. Officer Krupke) on ens adonem que el rerafons és força més profund, més intens i gris del que el seu espectacular technicolor semblava anunciar. Inmigració, defensa de la pròpia cultura o integració en la d’acollida, problemes socials (Hey, I’ve got a social disease!, diuen els Jets a Gee, Officer Kurpke, mentre passen per les mans de falsos jutges, assistents socials, sociòlegs, psicòlegs…). Dit així pot sonar a terrible mal de cap però, quan t’ho expliquen amb una coreografia de Jerome Robbins, et cau la bava a raig.

De sobte la història explota, i ho fa amb un Cavall de Troia terrible: la mateixa melodia del Tonight amb que ens han presentat la història d’amor entre els protagonistes. En aquesta ocasió, en Leonard Bernstein es serveix de la música per mostrar el constrast entre les intencions i plans per aquella nit que tenen els personatges: mentre uns es preparen per la seva vetllada romàntica, els altres es dirigeixen cap al camp de batalla on es durà a terme la lluita entre les bandes que acabarà amb la mort, relativament accidental, de Bernardo, germà de Maria, a mans de Tony. Antològic.

Culpabilitat, perdó, revenja, redempció… Els amants desesperats volen desfer-se de tot allò que els envolta per, com va passar a l’escena del ball on només tenien ulls l’un per l’altre, oblidar tot el que ha passat i poder viure la seva història d’amor. Somewhere, canten: hi ha d’haver un lloc i un moment per a nosaltres. Però, malauradament, el seu moment no arriba mai perquè Tony acabarà sent víctima també de la revenja dels Sharks i de la incomprensió mutua que ha portat a dues bandes d’exclosos socials a exterminar-se entre ells.

Per cert, he oblidat dir al començament allò d'”aquest artícle inclou spoilers” per si algú no havia vist encara la pel·lícula i no volia que li espatllés la sorpresa de la història. Ho he fet a posta perquè, si realment a aquestes alçades encara queda algú que no ha vist West Side Story, sens dubte mereix un càstig.

De tota manera, que no pateixi ningú: la gràcia de la pel·lícula no és saber quin és el final (ja el sabem tots, si fa o no fa, perquè és una versió de Romeo i Julieta), el que la fa èpica no és la sorpresa de l’argument sino la grandesa de la posada en escena amb uns números musicals tant perfectament coreografiats i executats com ben planificats des del punt de vista cinematogràfic i la eterna música que l’envolcalla.

Va, tothom al video club!

Panic – No Panic – Panic – No Panic…

Doncs, s’ha liat parda a Alemanya. Resulta que volta un bacteri per la zona d’Hamburg que té molt mal caràcter i que respon al bonic nom d’Escherechia Coli (E.Coli pels amics). Quan es va començar a tenir notícia de la seva existència en aquelles latituds, ara farà cosa de tres setmanes, la  senadora hamburguesa, Cornelia Prüfer-Storcks, va culpar del problema als cogombres espanyols procedents de plantacions d’Almeria i Màlaga. Es desferma el pànic: els productors es posen les mans al cap i, ja posats, llencen tota la collita per, acte seguit, reclamar a la Comunitat Europea que els paguin les pèrdues econòmiques que els comportarà no poder vendre a preu de mercat els seus cogombres. Neix en aquell moment el que la premsa espanyola anomena la “crisis del pepino” i cau en picat el preu de la verdura ibèrica. I, el que és pitjor, comencem a trobar-nos a tot arreu polítics patriotes disposats a sacrificar la seva salut menjant cogombres sense pelar per demostrar que el producte hortícola espanyol estava lliure de pecat.

Escherechia Coli

Pocs dies després l’amiga Cornelia reconeix que es va precipitar una miqueta i que potser els culpables no han estat l’spanish gurken sino els brots de soja autòctons. ¡Ay, qué chiquilla! No passa res: es pacten uns ajuts econòmics pels agricultors espanyols i tal dia farà un any. Fa un parell de dies, però, va morir un nen de només dos anys víctima d’afeccions provocades per aquest bacteri i que, ves per on, no havia consumit ni soja ni cap mena de llavor germinada. Torna a començar.

Habitualment apareixen dits acusadors que assenyalen a aquest o aquell producte com a responsable (o potencial responsable) de qualsevol malaltia que es descriu com la pitjor després de la pesta negra o les plagues bíbliques. Però, tal i com apareixen, acaben per emmudir i mai més es torna a parlar del tema. Ja va passar amb les vaques boges, amb la febre del pollastre, amb la grip A… I també va passant periòdicament amb els forns microones, els telèfons mòbils i d’altres “invents del maligne” que omplen la nostra vida quotidiana. I, al final, un no sap si és que la crida inicial havia estat una falsa alarma, feta de forma precipitada, i que el producte en qüestió no suposa un risc real per a la vida humana o si les pressions que duen a terme els seus fabricants o productors acaben per fer callar les veus que ens avisen del perill. En qualsevol cas, que s’aclareixin, si us plau, perquè no sé si el dia que agafi una intoxicació podré telefonar amb el meu mòbil al Instituto de Toxicología perquè em diguin com actuar o si serà pitjor el remei que la malatia.

Concurs de menjadors de cogombres davant la porta de Brandenburg

Indignar-se a la plaça

He de confessar que a mi això dels indignats i les acampades em té molt descol·locat. D’una banda estic totalment d’acord amb el fons de la qüestió i estic convençut que cal començar a bellugar-se per canviar la situació actual en què el més dèbil de la cadena és qui carrega amb el pes de la recuperació econòmica mentre els veritables responsables de la crisi segueixen com si sentissin ploure. Però, d’altra, reconec que no m’acaba d’agradar la forma que s’ha triat per fer la reivindicació. No tinc clar que l’acampada en qüestió i la forma en què s’està fent hagi de produir un veritable canvi social.

El resultat de les eleccions passades sembla un bon exemple que una cosa és l’eco del Twitter, on sembla que s’estigui fent el canvi de sistema més gran des de la presa de la Bastilla, i una altra molt diferent la repercussió directa en el sistema on, al final, encara s’hi ha reforçat més als partits que es proclamen abanderats de les retallades socials i, en algun cas, fins i tot de l’exclusió social de determinats grups (parlo de la batalla contra els immigrants de PP i PxC). Quan més necessàries són les polítiques socials, més reforçada hi surt la dreta més extrema.

Sembla obvi que, quan hi ha una situació de crisi, s’acostuma a fer responsable al partit que hi ostenta el poder perquè se’l considera responsable de la mateixa; a més, l’esquerra catalana i espanyola no han sabut explicar ni la crisi ni les possibles vies de sortida de la mateixa. A Catalunya l’actitud de l’esquerra, i sobre tot la del PSC, ha decebut tant a part del seu votant (fins ara) fidel com al que puntualment hi havia dipositat la seva confiança en ells.

El 10-J la població d’aquest país va sortir al carrer a demanar que es defensessin la seva identitat i les seves institucions. En cap moment va donar la sensació que el PSC hi estigués molt per la labor de dur endavant aquesta defensa i, en votacions com la del fons de competitivitat, més aviat semblava girar l’esquena a les necessitats catalanes per fer el joc al PSOE.

La sensació és que la desafecció política ha acabat afectant més a l’esquerra que, a més, estava embadalida mirant cap a les places indignades i lloant la seva capacitat de convocatòria, mentre la dreta es limitava a bellugar-se obedient cap a l’urna per donar suport als seus líders. Líders que, d’altra banda, no van dubtar, un cop superat l’escull de l’urna, a treure a les “forces de l’ordre” al carrer per fer una operació de “neteja” que no té defensa possible.

En definitiva, al meu entendre, sembla que la sortida a la situació actual i la via per dur endavant un veritable canvi de sistema hauria de passar, més que per plantar-se al mig d’una plaça, per dur a terme una veritable xarxa d’entitats que hi promoguin una alternativa i, fins i tot, la creació d’un partit polític que pugui dur aquesta nova via a les institucions. Un partit que aconsegueixi mobilitzar a l’altíssim percentatge d’abstencionistes que, a cada convocatòria electoral, van aplanant més el camí perquè les forces polítiques de sempre es perpetuïn al poder.

Indignació digital

És ben curiós veure el poder i la volada que estan adquirint les xarxes socials en aquests temps. No parlo ja de casos com els de les revoltes a països com Egipte, Líbia o Tunisia on existia un evident rerefons que feia la situació dels mateixos insostenible per se i, amb Twitter o sense, hagués acabat esclatant perquè, al final, qui no té res no té res a perdre. Cadascú es defensa com pot i, si els palestins es van aixecar en el seu moment contra l’exercit israelià només amb pedres a les mans donant vida a la Intifada, ara passem, amb les noves revoltes esmentades, del lithos al graphos: en comptes de llençar pedres contra l’enemic se li etziben cops de tweet.

Les xarxes socials han jugat un important paper a la recent revolta d'Egipte

De tota manera, no és d’això del que volia parlar sino de la derivació social d’aquestes mateixes xarxes a occident o, malgrat la insistent crida d’Stéphane Hessel a la indignació general, a l’apatia i la banalització social generalitzada que estem vivint en el món desenvolupat. Les dades de l’atur a un país com ara Espanya, per elles mateixes, ja haurien de ser motiu suficient per aixecar-se i dir prou: per sobre del 20% de la població activa. La seva conseqüència immediata és la precarització del mercat laboral, òbviament: “És cert –et diuen- t’oferim un fàstic de feina, amb un sou ridícul i demanant-te, a més, un grau de dedicació que només podria superar una monja de clausura, però no et queixis perquè, com a mínim, tu tindràs feina”. I, clar, callem i seguim engreixant una maquinària que fa anys que grinyola i que, tard o d’hora, haurà d’acabar petant.

Centenars de famílies d’aquest país perden casa seva a mans del mateix banc que els va concedir fa no pas tant, un crèdit hipotecari absolutament desproporcionat (fent una taxació de l’habitatge per sobre del valor real per justificar-lo). I el pitjor del cas és que, a sobre, encara ens renyen i ens dieuen que hem especulat massa amb l’habitatge. Qui ha especulat exactament? Les famílies espanyoles ho han fet? Si no és així, com és possible que hagi de ser el ciutadà qui pagui la factura de la festa mentre les grans corporacions i els bancs segueixen presentant beneficis?

Stéphane Hessel, autor d'INDIGNEU-VOS!

En definitiva, volia dir que la llista de greuges és prou ample com per començar a aplicar les recomanacions d’Hessel i aixecar-nos tots per fer la volta al sistema. Però, curiosament, aquí les xarxes socials, les mateixes que hem venerat per la seva funció al nord d’Àfrica durant les darreres setmanes, només mostren la indignació quan es tracta d’insultar obertament a algú que, simplement, ha donat la seva opinió sobre qualsevol qüestió.

L’Andreu Buenafuente, un habitual usuari de Twitter va haver de tancar temporalment el seu compte a ran de l’entrevista que li va fer a la ministra Ángeles González Sinde perquè, segons la massa enfervorida que el va voler linxar públicament, no havia sigut prou dur amb ella. Passada la batalla inicial, Buenafuente va tornar a piular i va publicar un manifest on deixava anar una gran frase que molts s’haurien d’aplicar: “S’ha de moure més el cul i menys el ratolí”.

Dilluns passat es va tornar a desfermar una (en aquest cas petita) batalla contra algú per opinar: la Mònica Planas, crítica de TV al diari ARA i habitual col·laboradora de diversos mitjans de comunicació, va dir que no li agradava la pel·lícula Herois (Pau Freixa, 2010) que estava emetent TV3 aquella nit. Dimecres 27 va argumentar-ho a la seva columna al diari i ho va fer amb la solvència que la caracteritza. Hi pots estar d’acord o no amb ella  però és innegable que la seva opinió està sòlidament fonamentada i molt ben raonada. Res d’això no li va servir i també li va caure a sobre la ira de la massa colèrica que campeja per la xarxa; potser no amb la mateixa intensitat que amb Buenafuente, però sí prou com per haver de provocar la resposta de Planas al seu compte de Twitter: “Hi ha persones que toleren molt malament que pensis diferent que ells i et responen com si haguessis insultat un familiar seu. És una pel·lícula”.

La trivialitat ens fa aixecar en armes twitteres però ens quedem aturats davant les veritables raons del nostre malestar general. Potser perquè pensem que l’engranatge és tan gran que no el podrem aturar amb la nostra simple actuació, potser perquè tant ens fa el què passi sempre i quan nosaltres puguem mantenir la nostra parcel·la de benestar o, en qualsevol cas, perquè ja tirarà un altre del carro i, si va bé, jo ja m’hi apuntaré.

I mentre, anem deixant l’energia en forma d’insult cap a qualsevol que tingui una opinió diferent a la nostra perquè, suposadament, ens avala la llibertat d’expressió. És ben trist que, actualment, el sistema democràtic es vegi reduït al fet de poder posar una papereta a una urna cada quatre anys i a la defensa d’aquesta falsa llibertat d’expressió que ens permet dir el que ens doni la gana sense haver de respectar el que en pensi un altre. Un sistema democràtic en precari es degrada fàcilment, més encara si la situació social i econòmica és tan convulsa com la que estem vivint actualment.

Estic amb Buenafuente: cal moure més el cul i menys el ratolí.

twitter.com/buenafuente

Marcar diferències

Serà molt difícil escriure això sense fer esment a la “brillant actuació” de Sergio Ramos en la celebració copera de la setmana passada per tant, no ho faré. Vaig directe a barraca. El defensa del Real Madrid va tornar a ser protagonista de la victòria del seu equip i no precisament pel seu joc al camp. De vegades fa la impressió que aquest noi deu haver fet un pacte amb el Diable que l’ha dotat del talent necessari per a la pràctica del futbol i, a canvi, en comptes de la seva ànima, s’ha quedat amb la propietat integra del seu sentit comú. I no parlo només de la seva traça remenant el trofeu en qüestió (el que va fer amb la copa deixa a la Fura dels Baus a l’alçada d’un Disney on Ice) sino de la seva actitud al camp i a les sales de premsa en els dies posteriors.

Que el joc que planteja Mourinho no m’agrada ja ho vaig deixar clar però hi vull insistir perquè, per a mi, en Sergio Ramos és, juntament amb Pepe, el paradigma d’aquest no-joc i l’antítesi del que seria l’espectacle esportiu. Des del primer minut mostren una actitud excessivament dura no només amb les seves entrades destraleres als jugadors contraris sino amb l’agressivitat que protesten qualsevol decisió arbitral. Al primer minut de partit de la final, ja tenien envoltat al col·legiat amb unes formes que a qualsevol altre jugador de qualsevol altre equip (Barça inclòs) li hagués costat una amonestació.

De tota manera, per a mi el problema greu d’aquest noi és quan obre la boca a la sala de premsa. Es va permetre abans opinar sobre les declaracions de Pep Guardiola i crec sincerament que,  bé les havia llegit i no les havia entès, bé algú li va explicar malament (intencionadament o no). Voldria pensar que és la segona opció però, tenint en compte els antecedents de Ramos, no posaria la ma al foc. En Guardiola parlava de com d’ajustat resulta, de vegades, el futbol on una petita diferència de 2 o 3 centímetres, que és la que marcava el fora de joc que van xiular a Pedro en el gol anul·lat al Barça, pot determinar que guanyis o no un títol. El malabarista de les copes va interpretar que el tècnic català es queixava de la decisió de l’àrbitre i va carregar contra ell.  Iencara afegia que ell el que vol és “un partido limpio limpio, sano, deportivo, que no haya teatro, que tengamos un árbitro que ni beneficie ni perjudique a nadie“. On s’ha de signar? Qualsevol seguidor dessitja exactament això pel partit. El problema és que l’amic Ramos hauria de començar per aplicar-se la frase a ell mateix i repetir-la al seu entrenador i als seus companys de vestidor.

En aquest partit el Barça ha de sortir a marcar diferències des del començament. I, al futbol, les diferències s’aconsegueixen amb gols. Que l’equip no podrà fer el seu joc habitual és una evidència que ha quedat palesa ja en els dos enfrontaments anteriors d’aquest mes i que ara es reafirma per la quantitat de baixes que tindrà pel partit de demà. Per tant, val més oblidar-se una mica d’aquesta idea d’haver d’entrar amb la pilota fins al fons de la porteria i començar a xutar amb criteri però sense por. La diferència immensa de futbol que hi ha entre els dos equips s’ha de fer evident també en el marcador.

Mou fa mandra

Estem de “Clásico”. Barça i Madrid es juguen el prestigi competint directament pels tres principals trofeus de la temporada i els capricis del calendari han volgut que tot es concentri en 18 dies de bogeria. Seran tres setmanes molt llargues on, a banda dels resultats que es donin, haurem de suportar dia sí dia també la xerrameca de Mourinho, l’home que ha aconseguit fer-se un lloc en un esport que ni l’interessa ni respecta.

Deixem-nos ja de tonteries: a Mou no l’interessen ni el futbol ni els clubs pels que ha anat passant. Tot és només una coartada per fer-se un nom, per aconseguir repercussió mediàtica. L’única cosa per la qual Mourinho es deixaria la pell és per Mourinho. Ningú amb un mínim interès per aquest esport, per més negat que fos com a entrenador, faria uns plantejaments com els que fa el portuguès quan fa sortir als seus jugadors al camp. Tant és que juguin contra el Barça o contra l’Almeria. Veure al Madrid, amb els grans jugadors que té aquest any, jugant com ho van fer dissabte fa molta pena. Fins i tot per a un barcelonista resulta trist veure al màxim rival llençant un partit de la forma que ho van fer els blancs perquè això treu interés a la competició. Mourinho és l’antifutbol.

L’ex-traductor de Robson només vol que la càmera estigui per ell. No suporta veure que l’estrella és dins del camp i no a la banqueta, concretament a la seva cadira. Per això la part més estimulant d’un partit per a ell és sempre la roda de premsa, que és quan pot dir les bajanades que vulgui o callar, si li ve de gust, i no parlar durant tota la compareixença. S’enfronta amb els periodistes, provoca al públic, menysprea al rival i, fins i tot, engega a dida al director esportiu del seu club. Tant li fa qui siguis perquè, per a Mourinho, tothom és prescindible en el circ mediàtic que ha muntat al seu voltant.

Mourinho no és feliç al Madrid perquè s’ha topat amb el Barça i, per més que el seu equip guanyi més partits que mai, i tingui més punts que mai i hi compti amb grans estrelles a les seves files, està condemnat a ser el número dos i això no ho suporta. Aquest malcarat no pot pair que tothom es rendeixi al joc de l’equip de Guardiola a qui ell, no es cansarà mai de repetir-ho, va eliminar l’any passat de la Champions. Perquè va ser ell qui el va eliminar, sempre ho remarca quan ho explica.

Es queixa constantment dels àrbitres i de què sempre que juga contra el Barça el seu equip es queda amb 10 jugadors. És cert que es queda amb un jugador menys però no és menys cert que totes i cadascuna de les expulsions han sigut més que merescudes. Cal recordar l’entrada criminal de Del Horno a Messi quan Mou dirigia a l’Arsenal o el cop a la cara que va fer Motta a Busquets durant el partit de semifinals de Champios de l’any passat? Què potser no va merèixer Arbeloa que li traguessin la vermella directe dissabte passat? És normal que el teu equip faci més faltes que el contrari però vegi menys targetes? Com s’entén que Pepe pugui acabar el partit tenint en compte el fart que es va fer de repartir estopa? I, en relació als àrbitres, que potser s’ha oblidat del seu compatriota Olegário Benquerença i la seva patètica actuació en el partit que el Barça va perdre a Milà l’any passat? Va ser l’arbitre qui va fer els cinc gols que el seu equip va encaixar al mes de novembre al Camp Nou?

No té raó Mourinho quan es queixa dels àrbitres però aconsegueix el seu objectiu fent-ho: com deia Goebbles, una mentida convenientment repetida mil vegades, acaba per ser veritat. I, mentre parlem d’àrbitres, ningú se’n recorda del patètic plantejament que ell fa del partit. Mou no té arguments futbolístics per enfrontar-se a ningú i, per aquest motiu, quan se li pregunta el per què de determinats canvis o alineacions fa veure que s’ofèn i t’engega a dida.

La part negativa és que encara ens queden ben bé quinze dies d’aguantar-lo. La positiva és que, sit tot va bé i, com penso, el Barça acaba guanyant la Copa i eliminant-los de la Champions, només haurem d’escoltar la seva reiterativa cançó protesta fins a final de temporada. Crec, sincerament, que Mourinho acabarà marxant del Madrid al mes de juny, per més que digui que ell té contracte i que es vol quedar. Fins i tot en el cas hipotètic que el Madrid acabés eliminant al Barça i guanyés la tant desitjada “décima”, crec que acabaria marxant. L’ombra del Barça de Guardiola és massa gran i la té massa a prop si es queda a la Lliga espanyola. Mou no suporta veure’s guanyador però que els elogis se’ls emporti un altre.

Tant de bo marxi ben lluny perquè aquest tio ja cansa. Una estoneta fa gràcia però… uf! Una altra temporada amb aquest individu a la Lliga espanyola seria insuportable. Ell diu que té ganes d’enfrontar-se al Barça en situació d’onze contra onze (o que el Barça es quedi amb deu). Jo tinc ganes d’enfrontar-me al Madrid i que el protagonista deixi d’estar a la sala de premsa. Tinc ganes de veure un partit de futbol de veritat i no un plantejament ridícul i vergonyós que s’amaga rere un escut de queixes sense raó.

Guardiola gaudeix i viu el futbol. Mourinho, que és la seva antítesi, vol acabar amb aquest esport.

Analysis Paralysis

Sóc procrastinador. Ves, què hem de fer. Cadascú té les seves cosetes i a mi m’ha tocat aquesta.

Per si algú no està massa al cas, voldria aclarir que la procrastinació no és una malformació de la pròstata ni em converteix en seguidor de l’extensa obra política (o no) de Fidel Castro. Aquest bonic vocable fa referència a una actitud que vindria a ser justament el contrari d’allò tan manit del “no deixis per demà allò que puguis fer avui”. Els procrastinadors, com un servidor, tendim precisament a deixar, ben alegrement, per demà o demà passat tot allò que ens sigui possible i, en conseqüència, sovint patim l’estigma de ser uns ganduls o uns deixats. No seria el cas.

Aquest blog mateix n’és un exemple de la meva actitud. Fa anys que l’hauria d’haver començat a escriure. De fet, hem de dir-ho tot, fa anys que hi treballo involuntàriament, sense massa intenció d’arribar fins aquí. Jo sóc un d’aquells personatges que va sempre amb una llibreteta (una Moleskine, of course; sóc un procrastinador però també un snob, una cosa no treu l’altre) i que va anotant tonteries aquí i allà. Pensaments, opinions, espurnes d’efímera creativitat, l’inici d’una novel·la que ha de canviar els fonaments de la literatura contemporània…una mica de tot. El problema és què, donada la meva tendència a voler polir-ho tot excessivament, li dono massa voltes a aquestes idees o les deixo reposar tant que, al final, no hi ha per on agafar-les. Resultat: la bella Moleskine acaba al contenidor blau esperant una vida millor en la seva reencarnació post-reciclatge.

Finalment, les empentes d’alguns bons amics m’han portat fins al precipici i no m’han deixat més opció que el salt al buit per començar a redactar directament a un blog i deixar de banda la llibreteta. I així és com neix aquest Deixa-m’ho pensar.

No sé quina volada acabarà tenint perquè, clar, igual també em passo de punyetero i li vaig donant tantes voltes als articles que no arribo mai a penjar-ne cap al blog. Qui ho sap? No puc lluitar contra el meu caràcter.

I, precisament perquè no puc lluitar contra el meu caràcter, he decidit explotar-ho. Vull aprofitar per fer un elogi de la lentitud, de la calma i de la presa de decisions més enllà de l’impuls. Si us parlo d’una pel·lícula no espereu una crònica justament a la sortida del cinema perquè sóc incapaç de fer-la. La meva mirada és a llarg termini així que no tingueu cap pressa perquè, cony, un malta de 18 anys és molt millor que un de 5, no?

Ara que tot és urgent i que l’impuls ha guanyat la partida a la reflexió, els procrastinadors reclamem el dret a prendre’ns el nostre temps per actuar.

Un instant

La felicitat no és un estat permanent, és un instant. Un moment màgic i preciós, difícil de programar que, de sobte, ens fa adonar de la màgia d’allò que ens envolta i ens fa sentir a gust amb nosaltres mateixos. Podem sentir-la, simplement, notant l’escalfor del sol mentre prenem alguna cosa a una terrasseta i gaudim de la conversa amb un amic. La felicitat te la pot donar Iniesta quan perfora la porteria contrària a l’últim sospir d’un partit a Stamford Bridge o en Cannonball Adderley quan, amb un solo de saxo irrepetible, li canvia totalment la fesomia a una cançó tant aparentment insulsa com Autumn Leaves. Potser la felicitat no és més que sentir la ma del nostre fill agafant-nos un dit o retrobar una vella fotografia en la que apareixem en pantalons curts, amb els genolls pelats i amb la boca bruta de xocolata.

O, potser, la felicitat no és res d’això. Potser només es tracta de gaudir del camí.

Al món de la música, molta gent n’ha parlat d’aquest instant. Jo em quedaria amb dos exemples molt afins i fets aquí mateix. Els Manel mostren la seva visió a Captatio Benevolentiae, una magistral lliçó on destaquen la descoberta del moment en què “a vegades, contra tot pronòstic, una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, tot fent evident que, per un moment, en en sortim”.

Però, com molt bé indiquen, només és qüestió d’un moment, com diu també en Joan Manuel Serrat a De vez en cuando la vida, una altra de les perles on podem trobar la descripció d’aquest instant màgic que, malauradament, s’esvaeix de seguida: “De vez en cuando la vida nos gasta una broma y nos despertamos sin saber qué pasa, chupando un palo sentados sobre una calabaza”.

El problema està en no saber reconèixer el moment quan arriba perquè estem massa ocupats en la recerca d’un concepte tan complexe com és la felicitat o quan li’n demanem alguna cosa més.